dimarts, 21 d’octubre de 2008

Cronica de la Noe, una biker que aquest passat cap de setmana es va inscriure a l'ARTEC BTT ( 110 Km. i 4.000 m. de desnivell )

Quan em vaig apuntar a la ARTEC, farà cosa de gairebé dos mesos, no sabia el que m'esperava. 
Mirant la distància i el desnivell, 4000mts i 110kms, el que més s'apropava de totes les carreres que vaig fer, eren els 100kms de Les Guilleries, on vaig trigar 10h30m en acabar. 
Així que vaig pensar: Buahh, si Les Guilleries, que és molt menys ciclable que qualsevol cosa, i que quan la vaig fer l'any passat, corria molt menys que ara, aleshores si trigar 10h30 a acabar, ara hauria trigar com a molt 9h30 ... . i tirant per dalt.
Que equivocada!!!! Que equivocada! 
Vam anar a Sant Esteve d'en Bas el dissabte a la tarda, haviem quedat amb Ada i Santi al poliesportiu. Recollir els dorsals i vam anar al càmping de la Fageda a Olot, no sense abans "atracar" una pastisseria que hi havia a Les Preses, fent apilament de material gastronomico per l'esmorzar. 
El diumenge, apesar d'estar a pocs 20min de la sortida, hem aixecat aviat per arribar alli i no tenir massa dificultat en aparcar. Després posar a punt i preparar-nos per la sortida. 
Abans de sortir, m'he trobat amb Clara (una Forero de FOROBICI), i per fi ens hem conegut en persona després de molt de temps intercanviant missatges per la xarxa. També he retrobat amb Carles i Enekoitz, coneguts del Ironbike 2006. 
En la línia de sortida, algunes cares il · lustres: Joan Llaneras (campió olímpic de ciclisme en pista) i Ivan Oulego. De noies són: Nuri, Mercé, Ada, Clara, altres dues que no recordo el nom (una va fer la Pedals el mateix any que vaig fer la Non Stop, i una altra amb la qual xerrar una estona al vestidor), jo més lliure i no sé si hi havia alguna mes fora del meu abast visual. 
Després de molt de bla bla bla per part del speaker, es dóna la sortida. 
Serien les 8:15 aprox. 
A principi hi ha un parell de kms neutralitzats i després al passar per un segon arc .... Salvesen qui pugui! Ahi em saluda Dani, també ens coneixíem Internet. Encantada de conèixer. 
Vaig fent a poc a poc, havia temps per posar cadascú al seu lloc, però vaig intentar posar una mica més endavant per por a pillar montoneras en els senders ... (aisss, que il · lús de la meva). 
En efecte, res més començar els senders cal embut perquè l'escamot es posi a la fila d'un. El ritme baixa i en algun moment cal tirar peu a terra. 
El terreny aquesta mullat. Ha plogut els darrers dos dies. Tot i sabent això, no crei que fos haver tant fang. 
Al principi hi han tres ports de 3 km aprox. El primer i el segon es poden  fer a cavall, en la baixada hi ha alguns trams complicats pel fang però fins ara és acceptable, el tercer port la cosa es complica. Ja em anava donant compte de la meva gairebé nul · la tècnica en fang als ports anteriors, però en aquest no només jo, tota la gent que anava a l'abast de la meva vista estava anant a peu. Vaig començar a emprenyar-me, un port de 3,5 kms, si ho puges sencer a peu es triga una hora, així ho teniem molt cru, però bo, com era el principi encara, vaig pensar que potser tindríem terreny per recuperar. 
Comencem a pujar el primer port llarg, Coll de Cannes. Més trams de sender. Amb tantes arrels mullades, la cosa es complica, hi ha moltes arrels, encara que pots sortejar una en bona posició les demés es travessan i fan patinar, així que entre patinada, sacsejades, peu a terra, pedalar (poc) i jurar en hebreu de ràbia, arribo a un avituallament que hi havia a meitat de la pujada. Serien les 12:15 aprox. i escolto l'organització que diu: - Teniu 1 hora per arribar al següent avituallament abans del tall. Son 15kms. Són 15kms. 
Einhnnnnnnnnnnn ?¿?¿?¿?¿?¿ No m'ho puc creure, tan ràpid ha passat el temps?? 
Una hora per fer 15kms!! Ufff, com el terreny segueixi igual, això és una missió impossible. 
Tot i així surto disparada. A partir d'ara comença una pista ciclable on vaixo pinyóns i fico el turbo. La veritat és que quan podia anar en la bici, anava molt bé de cames, tenia bones sensacions ... però l'alegria durava poc. 
Vaig a tota llet, mirant el rellotge a la pantalla del compte kms. El temps va passant i el terreny va empitjorant, encara continua sent ciclable però amb trams més complicats de pedres relliscoses. Miro l'hora: la 1:00. I encara no s'acaba la pujada. 
Vaig intercalant trams de paté amb pedaleig. Em motivu perquè aquesta lluita contra el rellotge siempre em fa més il · lusió de continuar. Quan per fi s'acaba la pujada ja són les 1:15. Em desespero. Ja no passem el control, comento amb uns que van amb mi. 
Comença la baixada.  A veure si recuperem temps. 
I una merda! 
La baixada era per un GR de graons de pedra.  ******** LA MARE QUE HO VA PARIR AL ******** 
Anem baixant de qualsevol manera, intentant no caure, esglaons gairebé de la meva alçada, on tenia que llençar la bici i després saltar, intentant no relliscar, cosa més difícil amb les sabatilles rígides. Un altre cabreig, si he de caminar pujant ... caminar baixant ....¿ On recuperar el temps? 
Quan per fi arribo al avituallament que en teoria tancava a la 1:15, ja són la 1:30 passades. 
Veig en  Jaume i em sorpren: Què fas aquí? Em diu que li ha passat de tot: S'ha trencat la butxaca del Maillot , el porta bidó s'ha trencat i porta el bidó en una butxaca, i per colmo el canvi s'ha espatllat amb el fang i no va. Resultat: Que es retira. 
Em pregunta si vaig a seguir, jo li dic: Però si ja no pas el control. Però el em diu que ho han estirat perquè si no, molta gent no passaria. 
En aquest punt, també veig a Oriol, un altre conegut l'Ironbike2007 que portaba mesos sense veure'l. El saludo mentre es menja un platan i en Jaume engrasa la meva cadena. 
Jo segueixo, encara que ja ho veig molt difícil, perquè encara que hagi passat aquest control, si el terreny segueix igual, no podria recuperar la mitjana per a passar el següent control.  I és clar, a partir d'ara venia la pujada al Puigsacalm on havia tram de paté garantit encara que no estava plovent. Estava molt difícil acabar. 
Segueixo endavant. La primera part de la pujada és per una pista ciclable on apreto el que puc per guanyar temps. Vaig xerrant amb un home que havia fet la Ruta dels Conquistadors l'any passat, em va explicant coses de la ruta, i jo li anava dient també altres aventures .... i així es va fer més amena la pujada. També anava força temps amb un conegut de Ada, Ricart i el seu company. A la cruïlla d'un riu, aquest noi, Ricart, intentant creuar a cavall de la bici va caure enterito dins l'aigua. No pude evitar de riure, el pobre va acabar ben moll, i amb lo freda que estava l'aigua .... arghhh. Seguim tots junts, més endavant, aquesta pista es convertia en un barrizal enorme. No podia agafar la bici a coll perquè amb el fang pesava 5kgs més. Per cada pas que donava, en feia dos enrere. El peu es va ficar sencer fins a meitat del bessó en el fang. 
Alguna vegada que intentava aturar un segon i descansar, notava que em va enfonsar en el fang, no es podia parar. En alguns moments sentia que se'm quedava la sabatilla dins, havia de tenir cura de no treure el peu només amb els mitjons, per fi s'acabava la pista i havia que ficar per un sender. 
Aqui vaig començar sola i va ser on vaig tenir la caiguda més tonta des de fa molt temps. 
Entre la pista i el corriol havia una baixada per una campanya, no hi havia cap dificultat, només la pendent, però hi havia un clot amagat en l'herba, la roda de davant va picar i vaig sortir volant per sobre del manillar estil superman. 
Menys mal que era herva i estava tova per la pluja que si no .... 
Ara que ho miro fredament, la caiguda va ser massa aparatosa per al poc dany que em vaig fer, la bici es va quedar darrera però el peu dret clavat a la cala, un cop al genoll esquerre amb alguna part de la bici i vaig fer un gir sobre mi mateixa, acabant amb les potes enlaire per l'inèrcia. Em va entrar el riure quan vaig veure el cel i vaig veure els meus peus sobre el cap. 
Un noi que passava al costat em va preguntar si estava bé, jo li contesto: Crec que si. 
Em llevo a poc a poc per verificar els danys. Exceptuant el cop del genoll, i que em crema una mica la barbeta, no em fa mal res més. Tranquilitzo el noi i li dic que tot bé, que pot seguir. 
Miro la bici, i el manillar esta mirant a Pamplona. Adreço el manillar i poso la cadena que havia escapat. Al rodar el pedal veig que la patilla del canvi s'ha doblegat i s'ha quedat entre els radis. Estem llestos. 
Faig força amb la mà per intentar arreglar-lo, pero en la pròxima hora, he de repetir l'operacio unes 4 vegades fins deixar la patilla en un posicio que no faci un soroll estrany i que pugui canviar els pinyons, encara que tinc que evitar utilitzar els ultims pinyons perquè tocan amb els radis. 
A partir d'ara vaig uns trams a peu, i d'altres pedalant. Em fa por forçar el canvi. 
Si abans depenia d'arribar a temps al control, ara depèn de dos factors: 
- Arribar a temps 
- Que el canvi aguanti el que queda. 
Començo a pujar. Vaig xerrant amb un noi que resulta que és Forero, Kareko (no sé si s'escriu així), faig gairebé tot el tram fins al cim del Puigsacalm.  
En aquesta pujada, començo a notar uns punxades al turmell dret cada cop que recolzava el pes del cos en aquest peu. Es veu que hi hauria forçat una mica i m'he fet mal. 
Cada pas que donava, el turmell em feia mal, ja començava a témer haver.me fet algun esquinç o torcement, però mirava i no veia res inflat, vaig provar recolza el peu de costat i així emvaig anar tirant. Resultat, gairebé tota la pujada recolzant el peu dret pel costat. 
Ara depenia de tres factors per acabar: 
- Arribar a temps 
- Que el canvi aguantar 
- I que el turmell no fes mal al pedalar. 
Un cop dalt, em trobo amb Aleix. Era tard, jo ja veia pràcticament impossible passar el control, però havia d'intentar-ho fins al final. 
Comencem a baixar, al principi a peu, després per un corriol ciclable a mitges i de sobte ens posen una altra vegada per un GR. 
Em vaig recordar una altra vegada de tota la família del creador de la ruta. Fins i tot els morts. 
El pitjor és que aquest GR, encara que perdia alçada, no tenia molta pendent. En realitat, l'altitud la va perdre per graons de pedra, quan no havien graons, era gairebé planer, era frustrant.
Haver de baixar la bici, amb cura amb els plats perquè deixaves les dents alli, les branques es engachaban al canvi, a la cadena, em agradaria saber si algú que va baixar pel GR va acabar de bon humor, perquè mira que jo sempre veig el costat positiu de totes les aventures, però ahir hagués tirat per algun barranc el qui va fer la ruta si el trobo en el moment de més cabreig. 
Quan per fi, després de gairebé 1 hora baixant a pota, arribem al tall, eren les 16:45. Havien tancat el control a les 16hr. 
Amb un cabreig de tres parells de nassos, busco un lloc per fer pipi, portaba gairebé 3 hores amb ganes i no parava per no perdre temps i intentar passar els talls. 
Alli menjo alguna cosa, encara que no tenia molta gana, només cabreig. 
M'abrigo perquè per arribar al poliesportiu és tot baixada per carretera (Coll de Bracons). 
Per fi arribo a la meta. Serien les 17:15 aprox. Trobada amb en Jaume i els demes.  Just en aquell moment estava arribant el tercer classificat, David Peña. 
Després de xerrar una mica amb ells per intentar relaxar i que se'm passés el cabreig, em vaig a la dutxa. Em trobo amb una altra noia que tampoc va passar el tall. Estava en la mateixa situació que jo, cabrejada amb el recorregut. 
Després de dutxar-me, ens vem quedar alli, xerrant. És que amb tota la gent amb la qual parlava, tots em deia el mateix, que estaven fins als collons de les trialeres de baixada, que no eren ciclables per a ningú. I mira que si ho digues només jo, no valdria de res, estic en la categoria de biker corrent, però he estat parlant amb David Peña, i m'ha dit el mateix, els putos GR tots a peu, després també vaig preguntar a Ivan Oulego (per cert , quina màquina esta fet, va acabar la ruta entre els 10 primers), i també ha fet a peu el 70% dels senders. Ramon en la mateixa situació, després va arribar Dani, Chema, Stomik, gent que ha pogut acabar la ruta sencera, que són uns craks, però estan d'acord que s'han passat amb els GR. 
En fi, dels més de 400 que estaven apuntats, només van poder passar pel control del km 70 (on em vaig quedar jo), 60. I més endavant havia un altre control, on es van quedar alguns més. 
És alguna cosa perquè la organització tingui en compte en les properes edicions. Si només un 15% (aproximadament) de la gent que s'apunta a una cursa aconsegueix acabar, alguna cosa està mal feta. 
Una ruta així d'exigent, s'hauria de fer en un mes d'estiu (com juliol o agost per exemple), així hauria més hores de sol i els controls serien més amples, es podria fer la sortida abans (a les 7h per exemple), i hauria menys possibilitat de pluja (encara que els GR a peu estan garantits amb o sense pluja). 
En fi, he fet 70kms amb 2900mts de desnivell, una mitjana de 9,8 km / hi això sense comptar els trams de bici a coll, on el rellotge de la bici no comptabilitza. 
Un terrible mal gust de boca, perquè és la primera cursa en molt de temps que no pas un control, i amb un sentiment d'impotència perquè és que ni tan sols he pogut mesurar el meu nivell en la bici, perquè els trams on podia anar pedalant anava bé, però no vaig arribar a cansar-me pel pocs que eren. 
L'any que ve no crec que torni si les dades i el recorregut és el mateix. Per caminar pel fang, vaig amb els meus gossos, la motxilla i faig rutes de senderisme, així no he de carregar amb la bici i fer malbé els components pel fang.
Noe