A Joan Llaneras

Era una promesa i gairebé un deute. La veritat és que em costa escriure sobre Joan Llaneras. Em passa una cosa semblant amb Pedro Delgado. Sempre em diu, "¿i què més em preguntaràs?" És cert. Llaneras, el Joan, sempre ha estat una persona molt pròxima, tant que fins i tot a vegades he arribat a pensar que ja havia escrit d'ell tantes coses... quan no és veritat.

De Llaneras, en recordo moltes, moltes anècdotes, perquè quan jo vaig començar a dedicar-me com a periodista especialitzat en ciclisme, ell feia els seus primers passos com a ciclista professional i, ara, amb el pas dels anys, Llaneras era l'únic corredor que encara quedava en actiu dels meus inicis com a cronista d'aquest esport. No ho sé, potser a partir d'ara m'he de sentir una mica més vell.

El 2002, va esclatar l'escàndol pel dopatge de Johann Mühlegg als Jocs Olímpics de Salt Lake City. De bona part d'aquella informació me'n vaig encarregar jo a les pàgines d'aquest diari. L'any anterior els responsables esportius de l'aleshores Govern de José María Aznar havien deixat pràcticament a l'estacada Llaneras quan falsament el van acusar d'un positiu a França que va ser degut a un gravíssim error en el procés de l'anàlisi. El Joan ja havia estat medallista olímpic. Jo vaig trucar al Joan i ell em va concedir una entrevista en què, lluny de criticar, l'únic que feia era exposar el mal que li havia causat l'oblit institucional i la falta de suport en moments difícils per part dels governants del Partit Popular, sobretot quan ell tenia la consciència tranquil·la. Juan Antonio Gómez Angulo era el secretari d'Estat per a l'Esport. Per bé que tard, i després de la fèrria defensa que va rebre Mühlegg als Estats Units per part dels responsables esportius espanyols, Gómez Angulo li va demanar disculpes a Llaneras públicament.

També recordo el Joan en el primer Giro que vaig cobrir per a EL PERIÓDICO en l'època en què Miguel Induráin anava a Itàlia amb l'afany de conquistar la maglia rosa d'Alberto Contador. L'etapa de muntanya havia estat terrible, angoixant i el Joan havia arribat dels últims. Estava assegut en un dels cotxes de l'ONCE, el director del qual, Manolo Saiz, no l'ha sabut entendre mai. Devorava uns cereals com si fos el millor dels aliments, per tal de superar l'atroç gana provocada pel desgast d'una etapa que havia tingut un desenllaç molts minuts abans que el Joan travessés la línia d'arribada. Ell va saber entendre que el seu fort havia de ser la pista, el velòdrom i no la carretera, tot i ser un destacat especialista en contrarellotges de curt quilometratge.

I a la pista va començar a destacar, a fer-se un nom, en ocasions, moltes vegades, encara que a ell li sabés greu, lluny de la resposta mediàtica que provocaven les gestes dels seus companys de la ruta. Però, en silenci, sí, en silenci, es va fonamentar una carrera a les pistes fins a triomfar com a campió del món, a vegades en puntuació, altres en madison, tant era. Joan Llaneras es va convertir en l'esportista espanyol més llorejat als Jocs Olímpics.

El Joan va perdre un amic. El matí era gris i fred. No se m'oblida. Va sonar el telèfon mòbil. Aquell diumenge al matí jo era a Andorra. Isaac Gálvez s'havia mort a Gant, d'una manera absurda. Qualsevol mort és terrible, encara més quan es tracta d'una persona jove com l'Isaac, que s'acabava de casar, que no tenia per què existir cap mena de perill en un velòdrom, sense cotxes, gairebé sense risc. Aquell mati vaig pensar, mentre un calfred em recorria el cos, al cap de poc de comunicar-me una informació que no podia ser certa, el que devia sentir el Joan. Mesos més tard, en una entrevista, a Mallorca, el dia abans d'alçar-se com a campió del món --el Joan diu que la victòria al Palma Arena, que ben aviat dirigirà, ha estat el triomf que més l'ha emocionat--, ell encara no podia contenir les llàgrimes i amb un gest amb la mà m'indicava que canviés la direcció de l'entrevista després de preguntar-li per l'Isaac.

Ara, després de les seves dues medalles conquistades a Pequín, a Llaneras se li ha sabut reconèixer l'esforç després de molts anys de triomfar per les pistes de tot el món. Quan a Sydney, cap allà l'any 2000, va aconseguir el primer or, al cap de pocs minuts li vaig enviar un sms al mòbil. Amb l'emoció i l'alegria em vaig equivocar de número. La persona que va rebre el missatge em va contestar al cap de poc: "No sóc en Llaneras, lamentablement, però felicita'l també de part meva". Em va agradar la resposta perquè jo en el text no havia posat el seu nom. "Felicitats pel teu or a Sydney. Campió". La persona que per error va rebre el text sabia perfectament qui era Llaneras.
Font:ELPERIODICO.cat