Bòsnia 2009 - Crònica

Després de l’extraordinària sortida que vam fer l’any passat –Cuba 2008-, tots nosaltres teníem moltes ganes de fer una altra aventura el 2009 ( Àngels, Conrad, Eduard, Joan, Miquel, Pere R. i Pere S.) Durant l’estiu del 2008, els nostres correus electrònics anaven plens de propostes : L’Àngels deia Senengal, en Conrad proposava Brasil, en Miquel Grècia i Turquia, els Peres Argentina o Nepal, jo Islàndia... Tots hi posàvem idees i moltíssima il.lusió.
Per desgràcia, a principi d’octubre el nostre amic Conrad ens va deixar sobtadament. Va ser un cop molt dur i no vam tornar a parlar de tot això fins a febrer d’aquest any.
Amb en Miquel, anàvem mirant diferents destins pel Mediterrani, ja que no teníem molts dies per a fer el recorregut. Partíem, a més, de la premissa que la sortida i l’arribada fossin des del mateix punt, per a poder aprofitar les caixes d’embalatge de les bicicletes. Una tarda, tot remenant els mapes, ens va cridar l’atenció Dubrovnik, Sarajevo i Mostar. Ens sonaven els noms i ens venien imatges de la guerra dels Balcans, de principis dels noranta. En Miquel, que és un especialista en dissenyar itineraris, va fer un esboç del recorregut i , per fi, vam aconseguir una proposta que anava bé a tothom. L’Àngels i L’Eduard no podien afegir-s’hi, per qüestions de feina (els hem trobat a faltar i estem segurs que els hauria agradat!) Finalment, doncs, seríem només quatre.
Per provar-nos, vam fer una sortida de dos dies el mes d’abril: Borges Blanques- Alcañiz (passant per la Granadella) i Alcañiz - Borges Blanques (passant per Mequinenza). 150 km i 150 km. Déu n’hi do! Anàvem amb bici de muntanya, amb roda llisa i alforges. Vam escollir aquesta zona, perquè hi ha molts repetxons i portets. Res de planer, semblant a Bòsnia. No ens va costar gaire de veure que 150 km eren massa... Només vèiem la roda de davant. Vam decidir que les etapes no passarien de 120 km.
Tot seguit, us faig un tast del diari de ruta.

Divendres, 22
Avió Barcelona-Dubrovnik (Clickair) Les bicis encaixades i a dintre de l’avió. A l’aeroport, tot perfecte.
Anècdota: Patíem per com portaríem les caixes des de l’aeroport de Dubrovnik a l’hotel, i ...cap problema! Els taxistes parlen anglès i en Pere Rustullet s’hi entén de primera. Carreguem les caixes al portaequipatges del taxi. Com que surten més de mig metre pel darrere del cotxe, el taxista hi penja una cinta vermella i, cap a l’hotel! Allà també hi rebem una atenció molt bona i ens guarden les caixes fins al dia de tornada. (És ben bé que aquesta gent té moltes ganes de rebre turisme. Per ells, el més important és que el client quedi satisfet. )
Visita a Dubrovnik. Magnífic.


Dissabte, 23
Dubrovnik - Gacko. Etapa dura. Entre 35 i 40 graus de temperatura. Molta xafogor. Sembla Cuba! Moltes pujades i baixades. Paisatge magnífic.
A destacar, passem per Trebinje, amb un mercat molt típic. La gent només parla serbi.

Diumenge, 24
Gacko – Foca. Etapa força dura. Port de Cemerna, parc nacional. Paisatge preciós, d’alta muntanya.
Anècdota: Problemes per trobar hotel. Foca és una petita ciutat de l’interior. Ens sembla una gent molt tancada. Anem als dos hotels que marca la guia, però ens diuen que són plens. A nosaltres ens fa la impressió que no els agradem gaire, o no ens veuen de fiar... No estan acostumats a un grup de ciclistes suats i vestits amb roba de coloraines. L’alternativa és arribar a Gorazde, però són 50 km més i ja en portem més de cent... Finalment, demanem ajuda en una residència de seminaristes ortodoxes, que ens acompanyen a un tercer hotel, que no figura a la guia. De moment, sembla que tampoc els agradem massa, però amb l’ajut del seminarista aconseguim trobar-hi llits. El propietari només parla serbi i ens mira de reüll, com si fóssim delinqüents. ..

Dilluns, 25
Foca – Sarajevo.
Desenllaç de l’anècdota anterior: Per sort, ens hem llevat, hem anat a pagar l’habitació i.... un cop el propietari ha tingut els diners i ha vist que no li hem portat cap problema, ens ha tractat com si fóssim amics de tota la vida. Ara voldria que ens hi quedéssim més dies. Fins i tot ens ha convidat a un cafè amb llet!
Etapa de força pujada, però de bon fer. Molt bona carretera. Com sempre, el paisatge és molt bonic.

Dimarts, 26
Sarajevo
Jornada de descans. Visita a la ciutat. Impressionants els relats sobre la guerra.

Dimecres, 27
Sarajevo – Jablanica .
Etapa fàcil. Visita al poble. A destacar, el tren fet descarrilar pel general Tito. Un bon sopar, amb un xai excel.lent (cuit tot sencer, a la brasa) i... cap a veure la Champions. Visca el Barça!

Dijous, 28
Jablanica – Mostar.
Etapa molt fàcil, seguint el riu Neretva. Tot baixada.
Visita a Mostar. Tot i que el pont està molt ben restaurat, a la ciutat s’hi veuen encara molts restes de la guerra.

Divendres, 29
Mostar – Ston.
En principi, havia de ser una etapa fàcil... Havíem de seguir el riu Neretva, fins a la costa de Croàcia, però algú ha tingut la bona idea de canviar el recorregut... ( eh, Miquel??) i seguir per dintre Bòsnia i no entrar a Croàcia fins a Ston. Aquí no s’acaben mai els ports. És molt dur, però molt bonic.
Hem sopat ostres!! La propietària dels apartaments, ens les ha regalades, perquè són molt típiques de la zona.

Dissabte, 30
Ston – Dubrovnik.
Etapa fàcil, seguint la costa dàlmata. Molts repetxons i paisatge magnífic.


CONCLUSIÓ
Ens ho hem passat molt bé. És un viatge molt recomanable per a gent mínimament entrenada. El paisatge és impressionant. La gent, molt acollidora, exceptuant l’anècdota de Foca. Criden l’atenció els edificis i cases metrallades i els rètols de mines. Ens ha agradat tant, que ja pensem en quina en farem l’any que ve, si ens deixen...

Per a qualsevol informació sobre el viatge, estic a la vostra disposició.

Joan Padrès